CRONICA ASALTO AL CASTILLO DE MONTJUÏC

Girl : Núria Carmona


Como me gusta subir al castillo … Ayer nos reuníamos 4 espartanos: Pep , Roser , Nuria1 y Nuria2 (la nueva incorporación benjamina -girl de este grupo) . Montjuic, que significa en catalán antiguo “ Monte de los judíos” (su nombre se debe seguramente porque la montaña durante el Medioevo albergó un cementerio judio) .

Esta nueva ruta se ha convertido en el un nuevo icono de las Running Girls que junto con la llegada a las 4 barras del Wela es de obligada breve- parada y que en mi interior me producen sensaciones similares de superación , esfuerzo , y de pequeños retos personales que te enorgullecen y te hacen sentir más grande.

Ayer había luna llena que amablemente nos alumbró durante todo el recorrido . La subida desde Nou de la Rambla hasta el Castillo son aproximadamente 3,400 Km de ligeras pendientes que nos obliga a ir a un ritmo más suave de lo normal para conseguir nuestro reto . 

Pep y Núria 

Pep, running experimentado en esta zona, ayer nos hizo de guía –turístico y que con todo lujo de detalles nos dio sorprendentes explicaciones como experto en jardinería y botánica e historias del lugar . Al pasar por el Jardín botánico, centro de estudio de la flora mediterránea, nos explica la gran cantidad de especies que conviven de todas las partes del mundo.

Dejando a un lado el teleférico llegamos a la conocida calle Can Valero nombre que recibió entre los años cuarenta y setenta la barriada de barracas que se asentaron entre los Tres Pins , la parte posterior de Estadio y que llegaba hasta el castillo .

Durante siglos Montjuic como fortaleza militar se convirtió en el objetivo de vigilancia , de asedio y bombardeo de la ciudad . Mi memoria histórica me conduce  al bombardeo que vivió Barcelona sin cesar durante 81 días llevado a cabo por el general Espartero y Prim ; y que junto a la Setmana Tràgica que concluiría con el fusilamiento de Francesc Ferrer i Guàrdia , padre de la Escuela Moderna , y en 1940 el fusilamiento del President de la Generalitat Lluís Companys, representa la etapa más oscura de nuestra historia política y a su vez la pérdida de nuestras libertades.

Es a partir de la nominación de los Juegos Olímpicos de Barcelona y posteriormente su celebración, cuando Montjuic consigue una etapa de esplendor , se transforma urbanísticamente convirtiéndose en un gran referente cultural, deportivo y entorno natural consiguiendo un acercamiento para los barceloneses y de gran atractivo turístico con unas impresionantes vistas de la ciudad.

Al llegar al Castillo, a pesar de estar bastante solitario , nos encontramos casualmente con Sergio “ my brother “ nuestro men, que ya sea en el Wela o en Montjuic también es uno de sus itinerarios preferidos en bici y siempre que puede intenta coincidir con las runnings-girls para compartir algunos minutos de charla e intercambio de impresiones y que para mí, el encuentro me resulta muy gratificante.

Nos hacemos la foto . La nueva girl se ha comportando como una auténtica espartana , que ha seguido muy atentamente todas las explicaciones del Pep . Ahora damos un rodeo al castillo , pasando por la zona de los Tres Pins , y por una parte lateral podemos admirar  toda la parte iluminada de la Zona portuaria del Port. 

Núria1 Pep y Roser

Pep , Roser y Nuria 2 

La noche ha sido apacible y al  llegar a la Arteria después de recorrer 9 Km , la sensación es de gran satisfacción y alegría de conquista que se percibe en nuestros rostros . Por fin es nuestro ¡¡

Cargado de tantas historias humanas , dejamos que el Castillo  Montjuic descanse . Mañana   al despertar . seguramente la montaña nos envolverá con su magia para darnos los buenos días ¡¡¡¡ 

Gracias a tod@s y en especial a Pep por su grata aportación

MARATON DE CHICAGO

Per :  Albert Tadeo

Seguint amb el meu objectiu de fer les grans maratons del món, el que s’entén com a majors, el 13 d’Octubre em vaig plantar a Chicago.

Com no vaig anar per agència de viatge, em va tocar fer la inscripció pel mètode tradicional. És a dir, en el mes de Febrer quan s’obren les inscripcions fer la sol·licitud per Internet. En vaig connectar una hora després de l'obertura i vaig aconseguir entrar les meves dades a un ritme bastant lent. Tant va ser així, que en confirmar el pagament el sistema es va penjar. Fins l'endemà no va haver-hi manera de saber si estava inscrit o havia pagat. Van entrar 30000 peticions en una hora i el col·lapse va ser total. 

Per sort la meva petició va ser acceptada. A diferència de milers de runners que es van quedar penjats. Com les peticions superaven en molt el topall de 45000, tots aquells van entrar en un sorteig i la sort va decidir. I això que la inscripció costa 200$! Per a l’any vinent encara no saben com s’ho faran. La qüestió és que fins a l’any passat les inscripcions duraven uns dies i ara són unes hores.

És el boom de les grans maratons.  La marató en si està perfectament organitzada. Començant per la fira del corredor que té lloc a un Centre de Convencions enorme, el més gran d'Estats Units. Com no està en el centre de la ciutat posen autobusos escolars gratuïts per arribar-hi. Un detall. Com totes les fires, aquesta també està orientada a la venda de tot tipus de material esportiu. El mercat mana.

La sortida i arribada de la cursa està en el mateix lloc, el que és d'agrair. Aprofiten un gran parc, molt cèntric, per donar cabuda els més de 40000 corredors. Hi han estands amb begudes, gels i barretes energètiques que fan l'espera prou confortable. Aquesta marató és matinera. La sortida es fa en dues onades, una a les 07:30 i l’altre a les 08:00.

Em va tocar a la primera, just quan el dia començava a despuntar i amb una temperatura de 10 graus. Un dia ideal; fresc, sense vent ni núvols.

Estava assignat al calaix d'entre 3h30 i 4h. El més petat de tots. La sortida es fa des d'una avinguda molt ampla que s’estreny als 300 metres. Total, impossible canviar del lloc fins passat ben bé 5 quilòmetres. 

Era com una marxa militar, tots al mateix pas. Un pas lent, de quasi 6 min/km. Ja m’anava bé. Era una manera forçada de regular-se. Tampoc és que volgués fer cap temps en especial. Volia acabar el millor possible. 

Viure l'ambient, gaudir la ciutat i no lesionar-me. Tot el recorregut és bastant similar. Carrers rectes amb edificis alts al centre de Chicago i baixos als afores. No hi ha cap pujada. Tot pla com la palma de la mà. Bandes de músics amenitzant la cursa i molta gent, moltíssima, animant amb una cridòria que en alguns moments era ensordidora.

A l'arribada totes les atencions possibles i com anècdota cervesa. Sí, hi havia cervesa ben freda i el termòmetre ja marcava 20 graus. Per a mi i una gran majoria la decisió va ser fàcil. Cervesa en lloc d’aigua. Gots d’una pinta, més de mig litre, que em va anar de meravella. I qui volia repetia. 

El meu temps 3h48’. El 8274 de 39000 arribats. A la meva categoria el 60 de 510. Content amb el resultat. Les maratons fora de casa sempre em resulten difícils. El viatge, canvis d'horari, de llit, de menjars, fan que ja comenci cansat.

Una última anècdota, el 45% per cent eren dones. I augmentant. Ja hi ha una marató, la de Phoenix, que el percentatge és del 60%. Per aquí encara estem lluny d’aquestes xifres, però ja arribarà.   A animar-se noies. ¡¡¡

Fins a la propera si encara tinc forces.