Girl : Núria Carmona
Només fa dos mesos que he començat a entrenar... al principi recordo que als 200 mts havia de parar perque
m´ofegava . La meva respiració es feia cada vegada més entretallada i el
meu subconscient deia "ja no puc
més". No obstant això, seguia de nou, i tornava a parar fins a
recuperar-me i pensava "això és de
bojos".
Aviat em vaig proposar metes i em deia : ...: "arribaré fins a les figuretes que
hi ha de bronze enmig del Moll de la Fusta sense parar ". Dues figures de
bronze que simbolitzan a dos amants que miren asseguts
el pas del temps etern, al costat del mar ".
Poc a poc els meus entrenaments s'allargaven cada día més i un dia, sense adonar-me havia aconseguit
córrer 4 km, una fita que per a mi es feia imposible i vaig pensar "si
m´hi esforço una mica més i amb perseverancia pot ser pugui arribar a fer-ne
5. Però 1 km és molt, encara que no ho sembli per a aquells que
comencem...
Només fa un mes ja he aconseguit còrrer els 5 km, i depenent de molts condicionants
(estat anímic, bioritmes, etc) de vegades millor i d´altres pitjor, em resulta un forçat entrenament .
Mentrestant, s'apropava la cursa del Poble-sec, una
cursa com un altra qualsevol de 5,100 km, però que per a mi cobrava un significat molt
especial: les circumstàncies em van portar a viure en aquest barri durant
bastants anys , i que per aquelles coses del destí que a vegades ens te preparades, coneixeria a
qui és avui la meva parella, i que curiosament pertany fa més de dues dècades al Club
Atlètic running del Poble Sec, una de les entitats que cada any organitza i col
· labora en la cursa.
I en tot
moment, ell em va animar i em va
recolzar per participar-hi i vaig pensar
que havia de ser mi primera cursa per tot el pes simbòlic que per a mi em
reprensentava, però per l´ altre banda no ho tenia massa clar si podía arribar a aconseguir-ho. Com no,
significava un repte molt personal, i
molt emotiu, però sempre amb les meves
dubtes i pors.
I va arribar el
dia de la cursa, amb els nervis a flor de pell, i expectant davant una nova
experiencia: ara no era jo l'espectadora, esperant a que el meu xicot arribes a
la meta de tots el seus maratons i
cursas , sinó que ara era jo la protagonista , i que antagònicament era la que hauria d´arribar a la meta… i molt
endins pensava : "no puc
defraudar" però el més important i el meu compromís personal era que no podia
"defraudar-me a mi mateixa".
Vaig sortir amb el gran grup, potser per ser la meva
primera cursa, més ràpid del compte, sense pensar que la cursa durant gairebé 2
km transcorre per fortes pendents per la zona baixa de Montjuïc. Començava a
ser dura, i aviat el gran grup va anar desapareixent davant meu i quedant-me
més endarrerida, i només un corredor que a vegades anava al meu cost , i
d´altres en darrere i que ho estava
passant tan malament com jo
Al llarg de la
cursa vaig començar a trobar-me als
membres del club que col.laboraven a cada lloc de control, m'anaven
donant ànims i s'alegraven al veure´m
passar.
